Més enllà del seu espectacular fons de pintura figurativa contemporània, el Museu Europeu d’Art Modern (MEAM) programa un gran nombre d’activitats i iniciatives. Una d’elles és el cicle de música clàssica que programa cada dissabte a la tarda.

Els concerts, generalment a dos quarts de sis de la tarda, inclouen el berenar i tenen un preu de 19 euros. A més, el tiquet contempla també la visita al museu, pel que la proposta, sustentada en tres potes (concert, berenar i museu) resulta ben difícil de rebutjar. Si a tot plegat li sumem l’atractiu de l’emplaçament, el Palau Gomis, poc més cal afegir. En aquesta ocasió comptarem amb els artistes Alba Bosch, soprano. Marc Serra, piano.

PROGRAMA:

Schubert

Im Frühling D 882

Lied der Mignon “Nur wer die Sehnsucht kennt…” D 877

Nachtstück D 672

Brahms

Wir wandelten op.96 nº2

Der Tod das ist die kühle Nacht op 96 nº1

Frühlingslied op.85 nº5

Die Mainacht op.43 nº2

Strauss

Morgen op.27

Ständchen op. 17

Die nacht op.10

Debussy

Ariettes oubliées:

I. C'est l'extase

II. Il pleure dans mon cœur

III. L'ombre de arbres dans la rivière

IV. Paysages belges. Chevaux de bois

V. Aquarelles I. Green

VI. Aquarelles II. Spleen

Falla

Siete canciones populares españolas:

I. El paño moruno

II. Seguidilla murciana

III. Asturiana

IV. Jota

V. Nana

VI. Canción

VII. Polo

Alba Bosch, soprano. Marc Serra, piano.

El duo format per la soprano Alba Bosch i el pianista Marc Serra es forma amb la inquietud d’explorar el repertori de Lied, cançó francesa i cançó catalana i castellana, posant especial èmfasi en el vincle entre text i música.
Han treballat amb diversos professors com Francisco Poyato o Wolfram Rieger.
Aquest concert proposa un recorregut des del romanticisme alemany en el qual va néixer el lied, fins la diversificació que va experimentar aquest gènere a principis del segle XX. L’acció se situa en el que van ser els dos centres culturals més importants del món durant dècades: Viena i París.
A la capital austrohungaresa hi va néixer Franz Schubert. La seva enorme producció de lieder i la profunditat i sofisticació amb els que va unir música i poema van elevar aquest gènere, fins llavors menys valorat que la música simfònica o de cambra. Anys més tard Brahms el seguiria cultivant, agafant la tradició i la música popular com a punt de partida i, juntament amb altres compositors com Schumann i Wolf, expandirien els límits harmònics i de llenguatge de la música. Richard Strauss és considerat com l’últim compositor de la tradició romàntica, ja que a la Viena de principi del segle XX les avantguardes trencarien amb la concepció de l’art  del segle anterior en pro de les noves formes d’expressió.
A cavall entre el segle XIX i XX París va ser l’altra capital de la cultura europea. Allà també la innovació en l’art va ser un signe distintiu de l’època. Paral.lelament als vienesos, Debussy va desenvolupar l’harmonia i un llenguatge molt personal que es veu reflectit en moltes de les seves mélodies i chansons que van inspirar poetes com Verlaine, Baudelaire o Mallarmé. Precisament París era el lloc de peregrinació de molts compositors espanyols que volien obrir- se camí; Albéniz, Granados i Falla, entre molts d’altres, van passar un temps a la capital francesa impregnant-se de l’auge i la innovació cultural. Manuel de Falla, així com Brahms i Schubert havien fet abans, es va inspirar en la música popular del seu país i, basant-se en una important investigació musicològica, va elaborar un llenguatge personal i sofisticat.