En el mes de juny de 2011, el MEAM va poder finalment obrir les seves portes, sota el patrocini de la “Fundació dels Arts i els Artistes”, fundació creada en 2005 per a la promoció dels artistes figuratius. El MEAM es convertia així en la primera i més directa plasmació material d'una trajectòria de treball i esforç que la Fundació ha mantingut des dels seus inicis. La inauguració del Museu no és la fi de cap etapa, sinó que va ser l'inici d'una trajectòria que, en poc temps, ha arribat a tenir influència en amplis sectors de l'art contemporani internacional.
L'obertura de portes d'aquest Museu ha suposat un punt d'inflexió en el nivell de penetració de l'art figuratiu en amplis sectors de la societat actual, i ha generat un canvi de perspectiva en molts professionals de l'art, que comencen a entendre que l'art del nostre segle necessita ja de nous plantejaments i noves metes, molt desvinculats de cànons i tòpics heretats del segle anterior.
El seu fundador, José Manuel Infiesta, arquitecte i promotor immobiliari, va veure com en els anys 2008-2009, tots els seus projectes professionals s'enfonsaven en un profund terratrèmol que ha deixat a arquitectes i constructors a la vora de l'abisme. La veritat és que, en un moment donat, molt pocs apostaven per la supervivència d'una institució que havia nascut amb tals signes de feblesa i tan òrfena de suports institucionals o financers.
Però la Fundació ha trobat una inesperada base de solidesa i un ampli recolzament en determinats sectors de la societat: És la força dels propis artistes. És el suport de milers i milers d'autors que, any rere any, li han regalat amb el seu reconeixement i han fet de la Fundació la plasmació real de la lluita de cadascun d'ells per aconseguir un reconeixement de la societat. I és que la Fundació ja és, i serà, allò que els artistes vulguin que sigui. Perquè ells són la seva única raó de ser. Ells són l'excusa que justifica la seva existència. I quanta més cohesió i unitat existeixi entre ells, més justificació tindrà la Fundació per seguir donant a conèixer al món una obra col·lectiva que està decidida a no seguir estant marginada de les pàgines de la història de l'art contemporani.
El MEAM s'ha convertit en el temple d'aquesta nova religió, la religió dels quals creuen, en ple segle XXI, en una nova expressió de la contemporaneïtat en l'art. Un art que ja no es conforma amb l'experimentació convertida en una fi en si mateixa, ni amb el permanent assaig de formes i colors sense aconseguir producte definitiu algun, ni amb el culte al soroll pel soroll, ni amb la fabricació de muntatges cinematogràfics condemnats a l'avorriment. I aquesta nova expressió requereix, de nou, un art directe, exprés, rotund, absolut, real, intel·ligible i genial, capaç de generar il·lusions i de despertar admiracions en amplis sectors de la població que, d'aquesta forma, tornaran a fer les paus amb l'art del seu temps i a somiar amb il·lusions ara com ara totalment oblidades.
I és que l'art ha de ser assimilable per part de l'espectador, ha de ser capaç de parlar el seu llenguatge, de generar-li il·lusions, de despertar admiració, d'obrir la caixa dels somnis. L'art ha d'anar dirigit a l'home del carrer, no a l'erudit ni a l'especialista. L'art ha de parlar el llenguatge del poble, no el dels acadèmics.
I és que l'intel·lectual pot escriure interessants assajos sobre l'essència de l'art, però l'artista no viu d'aquests assajos. Els acadèmics poden aplaudir a artistes ja consagrats, però això no va a garantir-los en absolut poder sobreviure al seu temps. L'única cosa que dóna sentit a l'art és la seva capacitat de connectar amb la gent, d'arribar a les persones del seu mateix moment històric, d'arribar a la sensibilitat d'un espectador mitjà i seduir-li. I la veritat és que per a això no es necessiten títols ni diplomes. N'hi ha prou amb saber crear.
L'abstracció, i tots els ismes que van néixer i van progressar com un procés de ruptura amb l'art al llarg del segle XX, han acabat alimentant generacions d'artistes que imposen els seus cànons estètics de forma absolutament intransigent en totes les institucions oficials. L'experimentació copa totes les fires i manifestacions de l'art més actual, com si del seu propi vedat privat es tractés. I aquella olor inicial d'aire fresc, de ruptura, de novetat, gairebé de bohèmia, que portaven amb si les avantguardes de fa cent anys, ha donat pas a un ambient ranci, repetitiu, formal i, en resum, a avorrit. Perquè, en veritat, resulta que al final no hi ha gens més avorrit que la reiterada repetició del que es diu és nou quan ja ha perdut l'encant de la novetat.
L'art modern que, fins ara, es creia amb el dret d'apropiar-se de forma exclusiva del qualificatiu de contemporani, ha deixat de dir coses interessants, i es limita a mantenir els interessos d'un mercat que ho necessita per no esfondrar-se. El mercat de l'art contemporani és un monstre que es retroalimenta, que manté als seus monstres sagrats en urnes de formol, que viu de noms que ha fet artificialment famosos però que ja han perdut tot atractiu, i que només es mantindrà mentre tingui capacitat econòmica per mantenir el “bluf” a les pàgines de la crítica internacional.
El que el MEAM presenta, és senzillament una altra forma, profundament original i nova, de veure i sentir l'art dels nostres dies. I, al cap d'uns pocs anys de marxa, la revolució que al món dels creadors ha suposat aquesta bocanada d'aire fresc anirà arribant a poc a poc a tots els racons, generant una nova forma a concebre els rumbs de l'art contemporani.
És una tornada als orígens que se'ns havien ocultat repetidament. És una recuperació del contingut d'aquells museus que se'ns hi havia promès anaven a destruir. És el reconeixement d'uns valors que s'han negat, i encara avui es neguen, en universitats i escoles. És el valor de la qualitat com alguna cosa important, per sobre de la simple novetat. És la recuperació de la tradició, és la tornada a l'ofici, és la importància del treball personal en solitud com a font bàsica del fet creatiu, és el culte al geni (fins ara desacreditat), és el reconeixement de les obres dels grans mestres com una fletxa que indica el camí a seguir. És la tornada a virtuts com la perseverança, la constància, la creació personal, la tenacitat i el culte a la pròpia personalitat, enfront de les terribles imposicions del mercat, enfront de les directrius de marxants i crítics involucrats amb el sistema. És abandonar la demagògia per retornar a la intimitat del taller de l'artista, és la tornada al culte a la creació personal, és el plau, l'immens plaure de fer del propi ego l'obra d'art suprema, a través d'una professió elaborada, meditada i llargament perseguida.
La col·lecció d'ARTISTES CONTEMPORANIS DEL SEGLE XXI, que forma un dels fons més apassionants de l'art dels nostres dies al nostre país, és un homenatge a tots aquests artistes que ens han acompanyat en aquesta llarga marxa, que han treballat amb nosaltres perquè un cada vegada més creixent públic pugui gaudir de la seva obra, i que segueixen treballant amb la il·lusió d'arribar a crear una obra que els sobrevisqui, que superi nostres petites i breus vides, i que finalment sigui admirada i reconeguda per la majoria dels nostres contemporanis.
El MEAM no pot dissimular el seu orgull en ser la primera institució, amb una seu física real, estable i permanent, que s'atreveix a presentar una gran col·lecció d'obres d'art d'artistes vius, que el públic aprecia i aplaudeix. I alhora en el MEAM sentim la frustració de no disposar de mitjans suficients per incloure en aquesta mostra l'obra de punts altres artistes, igualment exquisits, que no han pogut ser inclosos entre les parets del nostre museu. Esperem a poc a poc anar esmenant aquesta situació, aconseguint que cada vegada arribem a més artistes i a més països, en aquest corrent, que ara ja resulta imparable, i que està canviant els fonaments mateixos de l'art contemporani.
Que el visitant que entri a conèixer aquest espai ple de sensibilitat, aprengui a passejar-se per les seves sales, paladeando els nombrosos i exquisits racons que alberga, paladeando la sensació de plaure que pintura, escultura i música volen proporcionar-li, per deixar en ell un record inesborrable. Cadascuna de les obres exposades en les nostres parets està col·locada per acompanyar-li en la seva estada entre nosaltres i para, després, quan torni al món exterior, deixar en el seu ànim un bell, íntim i reconfortant record, la sensació de que un altre món també és possible.
